L'hora novena

Alice McDermott, L'hora novena, minúscula, 2018

Altre cop, Alice McDermott sorprèn amb una història trista, de superació personal, però també de generositat, de sacrifici pels altres. Una història sobre l'altruisme plena d'humanitat. De fet, el que sorprèn i meravella d'aquesta autora és com amb aquest món trist, fins i tot sòrdid  de vegades, amb personatges desvalguts que lluiten per tirar endavant, arriba a atrapar el lector i fa que en alguns moments hagi de parar a respirar, a agafar aire, però que immediatament en vulgui saber més.
I el millor de tot és que com, sense adonar-te'n, aquest ofec va deixant pas a una alenada d'aire fresc cada cop més gran, fins que al final t'adones que aquelles vides, aquell sacrifici, la Vida mateixa, en majúscula, ha valgut la pena. I allò que pensaves que era una història trista, que comences llegint amb el cor encongit, s'acaba amb amb un somriure de plena felicitat.
En aquest sentit el gran encert narratiu és el paper que juga el narrador, el descobriment del qual serà la clau que capgirarà aquesta visió de la història. Aquest i el desenllaç final del relat amb un últim acte d'amor.

L'hora novena és doncs el relat de tota una vida entregada als altres, la de persones que cuiden de persones. La de l'Annie que lluita per tirar endavant sola la seva filla Sally, que se sacrifica però que no s'oblida de viure, d'estimar i de fer-ho amb passió, per damunt de la moral de l'època, perquè altrament no és viure, vet aquí la lliçó d'aquest  personatge; i la de la Sally, que, conscient d'aquesta lliçó, se sacrificarà també per agraïment i amor a la seva mare, perquè aquesta pugui viure realment amb plenitud, fins al punt de lliurar la pròpia vida als altres o d'intentar llevar la vida d'algú per redimir la de la seva mare, fins que s'adona que ningú més que nosaltres mateixos podem redimir la nostra vida. I la de la congregació de les germanes infermeres dels malalts pobres, cadascuna amb el seu passat i les seves motivacions, però totes entregades a cuidar dels altres fins a límits insospitats. L'acte de la germana Jeanne a final de l'obra pot ser el gran acte d'amor, d'amistat i de sacrifici personal per damunt de la pròpia moral. I com, paradoxalment, tot aquest amor i dedicació als altres entra en contradicció amb la moral imperant de l'època  i els fets d'una església que deixa molt que desitjar.
Fins on estem disposats a sacrificar-nos per aquells que estimem? Aquesta és la qüestió que l'autora ens planteja i que ens interpel·la al llarg d'una novel·la que val molt la pena de llegir, tot i que, a diferència de l'altra obra de l'autora traduïda per minúscula, Algú, hi trobaríem potser a faltar la ironia i el sentit de l'humor dels personatges d'aquesta última.

La mà que prenia la meva

Maggie O'Farrell, La mà que prenia la meva, l'altra editorial, 2018

Definitivament Maggie O'Farrell és la gran mestra del detall, del retrat de les emocions. És també, la gran mestra en la creació de personatges inoblidables, d'aquells que un cop acabada la novel·la, t'emportes amb tu amb el desig de continuar sabent d'ells. Les seves novel·les són el reflex ben viu de la vida mateixa feta a partir dels records que en tenim. No som allò que hem viscut sinó allò que recordem o que, volgudament, no volem recordar. 
Com en l'anterior novel·la comentada, Aquest deu ser el lloc, aquesta avança a partir dels petits detalls, de les sensacions viscudes pels diferents personatges i que, fins al final de tot, no acabarem d'entrellaçar. És llavors quan tot té sentit, quan acabes de conèixer els personatges i quan desitges tornar a començar la novel·la des d'una perspectiva nova.
En aquesta novel·la trobarem dues històries d'amor que s'alternen en un mateix espai, Londres, en èpoques diferents, però amb uns fils invisibles que ens lliguen al passat, a la sensació constant que aquest ara i aquí ha estat viscut per algú altre en algun altre moment.
Trobarem la història d'amor entre la Lexie i el Kent, al Londres bohemi dels anys cinquanta, amb l'art, la cultura i el periodisme com a motors de vida. I la història de l'Elina i el Ted, la maternitat i la pintura, el qüestionament de la pròpia identitat, a partir de la maternitat de l'Elina o dels records de Ted. I el per què gairebé mai  no podem acabem de ser feliços.
Tot plegat, narrat amb una prosa preciosa, que sedueix i enganxa, perquè proposa, suggereix, més que no explica. Deixa que els personatges parlin per si sols, i que sigui el lector qui en tregui les pròpies conclusions. Una meravella!
A tall d'exemple:
" - T'estimo, Jezabel. Ho saps, oi?
Ella es va inclinar endavant, li va fer un petó, i un altre.
- Esclar. Jo també t'estimo.
(...)
- Hem tingut sort, oi?
- ¿Què vols dir?- Les mans de l'Innes, al voltant de la seva, es notaven calentes i humides.
- De trobar-nos. Hi ha gent que viu tota la vida sense trobar mai el que tu i jo tenim."

La casa de la frontera

Rafael Vallbona, La casa de la frontera, 2017

Casa i frontera. Família i territori. Un títol que ens ho diu tot d'una novel·la que no ens decebrà gens.
Res de nou si diem que La casa de la frontera és la història d'un territori transfronterer, la Cerdanya, a partir de la mirada d'una família, els Grau, que han habitat la casa a pocs metres del pont sobre el riu Raür (aquell que separa administrativament Catalunya de França) al llarg de cinc generacions.
És aquesta mirada, doncs, que, com si fos una lupa que anem allunyant i apropant al nucli familiar, aixeca el vol i ens mostra alhora la història del país des de finals del S. XIX fins l'actualitat.
La història de la família, doncs, anirà en paral·lel a la història del segle XX i del país, però amb un matís gens insignificant: el de la mirada de la gent de frontera. I aquesta crec que és la gran aportació de la novel·la.

Quan la Roseta Caba i el Miquel Grau compren el 1882 cals Roseraires per convertir-la en cal Miquelet i renovar el bar no s'imaginaven pas els canvis familiars i socials que els esperaven amb el nou segle. Aquell bar que, amb les penúries i mancances de principis de segle, van remodelar en hostal. El rerefons de la primera guerra mundial, la dictadura de Primo de Rivera, la filla que marxa a França, els fills que marxen a Barcelona, l'alçament, les lluites entre anarquistes  i patronal a la ciutat comtal. La segona guerra. França. El retorn al poble, amb tot el que això significa d'adaptació a un territori i a una vida duríssims. El tirar endavant malgrat tot i malgrat les morts o potser per això mateix. La postguerra, les denúncies, el contraban, la frontera altre cop. Els gendarmes, la llibertat, la guàrdia civil. El límit entre viure i morir. La tenacitat d'una gent i d'un territori que són indestriables en la seva voluntat de ser i de sobreviure. I així, fins el 2010, quan la Carme es jubila i tanca la seva botiga de queviures. Els fills, en Miquel i en Josep Bort, ja han obert Esports Iris. Esquí i bicicleta d'alta gamma. El territori ja s'ha obert a la ciutat, el túnel del Cadí ha deixat pas a la modernitat. Amb tot, la petjada d'allò que van (vam) ser,  gent i territori, és inesborrable.

Heus aquí la història de no ficció que Vallbona ens explica de primera mà a partir dels records de la Carme i de  l'amistat amb els seus fills. D'aquesta manera, la història va avançant i retrocedint en el temps amb un llenguatge sobri, diria que contingut, com contingudes són les emocions dels personatges. Un història que enllaça perfectament les anècdotes familiars amb els fets històrics i socials, que en cap cas aturen la narració, sinó que més aviat l'enriqueixen i la complementen.
En definitiva, una aconseguidíssima novel·la coral sobre els vincles familiars, sobre l'arrelament al territori, sobre tot allò que anem deixant enrere i allò que ens fa ser com som.
I una lliçó d'història que llegida avui fa pensar. Esperança que Europa ens ajudaria? Front comú per aturar el feixisme?
Un fragment de la novel·la: "Però l'eufòria responia més a la voluntat de la gent que a la realitat de la situació. Era un entusiasme forçat, no hi havia altre camí que el de creure en una realitat que no era certa."

Argelagues

Gemma Ruiz, Argelagues, Proa, 2016

El primer que he de dir d'Argelagues és que em sap greu no haver-la llegit abans, de seguida, d'una tirada com ho he fet ara, just quan es va publicar el setembre passat.

Argelagues és, sense exagerar, una joia literària que s'hauria de convertir en un clàssic modern de la literatura catalana. En una obra de referència per a la recuperació de la memòria històrica i, per això mateix, en una lectura imprescindible per als escolars del nostre país.

Amb Argelagues, podríem dir que Gemma Ruiz ha fet justícia, no només a la seva besàvia Remei, a la seva àvia i tia àvia, Nina i Rosa, sinó a totes les dones silenciades que van haver de canviar el terròs familiar per una ciutat inhòspita com Terrassa o Sabadell que només pensaven a enriquir-se, i ho van fer,  a costa d'engolir en les seves fàbriques tèxtils la salut, la dignitat i la joventut de noietes de catorze anys vingudes d'aquí i de fora. 

"L'Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: "sí, senyor" i "bones tardes"."  Doncs això. I Amén!

Sí, la història de  la Remei és la història d'unes dones sotmeses a un temps difícil, a una brutal guerra civil i una immediata postguerra encara més bèstia. Unes dones que no podien decidir ni a qui estimar, ni contradir pare, home o germà, però que si convenia sortien de casa per fer l'estraperlo i arriscaven la seva vida per no deixar morir de gana els seus.

Però si la novel·la s'ho val no només és per aquest homenatge a unes dones i a un temps, que és també nostre, sinó pel relat en si mateix. La novel·la, construïda a partir d'una successió de capítols breus, flueix sense adonar-te'n com sense adonar-se'n els passa la vida a les protagonistes de l'obra. Els personatges, tots ells, són d'una autenticitat extraordinària. Destaca l'empenta i la fortalesa d'aquelles dones: l'optimisme realista de la Remei, l'idealisme però també el sacrifici de la Rosa i la Nina, l'alegria, la generositat de la Paquita... Però també són molt ben definits els personatges masculins: Els homes bons com el Martí, el masclisme imperant del germà Josep, el contrapunt polític del Marià, el terrissaire que com tants d'altres es va veure exiliat a França, i la impudícia dels malparits amos de les fàbriques.
El retrat de tots ells és el retrat d'un temps i d'un país que es fa inesborrable gràcies sobretot a la perícia literària de l'autora i a la inestimable riquesa lèxica de l'obra. I aquesta és la gran qualitat de l'obra, que és escrita com si sentíssim la veu de la Remei, la seva oralitat, les seves paraules, els seus renecs. En definitiva, el parlar de tota una època que els més joves d'avui no han sentit ni de lluny.

Em quedo amb un petit paràgraf  que resumeix a la perfecció aquell mon:
" I aquella nit, en aquella casa de la Creu Alta es plora. I després es calla. Com si el silenci curés. El callar i el ser només del treballar, sent la Rosa que diu el pare, això ens ha salvat el pèl. I ai, aquell callar i aquell ser només del treballar. Comptaran més que la paraula de déu, d'ara endavant. Seran la nova religió del poble. I qui sap si l'opi també."
I amb l'encert del títol: Argelagues. Quina gran metàfora. Quines grans dones.

 Gràcies Gemma, per aquesta magnífica contribució a la nostra llengua, per salvar els mots de les nostres àvies i poder fer que arribin als més joves. Gràcies per aquestes "argelagues" que ens han permès arribar fins aquí.

Aquest deu ser el lloc

Maggie O' Farrell, Aquest deu ser el lloc, L'altra editorial, 2017

Aquest deu ser el lloc. I buf, quin lloc, quina Irlanda tan remota que sents, que vius intensament mentre acompanyes els seus personatges.  Quins personatges tan reals, tan humans de tan imperfectes, i com te'ls arribes a estimar! Del Daniel a la Claudette, passant per tots els seus fills, fillastres, parelles oblidades i amors de joventut. Quines frases tan escaients, quina gran sensació quan en les tres primeres pàgines t'adones que el llibre ja t'ha atrapat, (feia molt de temps que no em passava una cosa així), quan en portes dues-centes i no pots allunyar-te'n per res i dius ai, tot aquest desgavell d'emocions, de vida que vessa per tots els costats, de personatges que apareixen i desapareixen deixant rastre en la vida dels altres no pot acabar bé. I sí, així és, quina sensació de pèrdua quan arribes al final i no pots deixar caure el llibre de les mans i l'única cosa que pots fer és tornar a començar, perquè saps que aquest és dels llibres que un cop acabats demanen un temps de dol.

Aquest deu ser el lloc, doncs,  de la bona literatura. La que transcendeix el llibre i t'acompanya més enllà d'aquest. I Maggie O'Farrell ho fa de manera excel·lent. Per la història d'amor entre dos personatges que intenten salvar-se  a si mateixos, redimir-se d'un passat que sempre els acompanya. Un passat del qual no poden fugir per molt que s'amaguin en el lloc més remot del món, perquè el nostre jo sempre ens acompanya. Aquesta és la lliçó que hauran d'aprendre els personatges si volen salvar-se a si mateixos, si volen salvar el seu amor. O potser serà l'amor que els redimirà?
O'Farrell excel·leix també en la construcció d'aquests personatges tan reals, no només dels principals, sinó de tots aquells secundaris  que amb una pinzellada, frase, paràgraf, aconsegueix caracteritzar tan bé, dotar-los d'una potent personalitat i fer-los ben vius. I d'entre aquests, els fills de la parella, l'Ari, el Niall, la Marithe... Encantadors!
I Maggie O'Farrell excel·leix també i no sé si no és un dels grans encerts del llibre, en l'estructura. Una estructura calidoscòpica en què es combinen capítols narrats per diferents personatges, alternant la història principal amb històries aparentment ben  secundàries, llocs diferents i en un temps que avança i retrocedeix,  i que va dosificant la informació que el lector necessita per entendre què passa, de vegades abans i tot que els mateixos personatges, però que sobretot i en el fons és el  que els arrodoneix i els enriqueix dotant-los de múltiples cares. No els justifica, però comprenent què han estat comprenem el que són.
Senzillament Genial.

El silenci del far

Albert Jubany, El silenci del far, Periscopi, 2014


El silenci del far és el silenci de les emocions, d'aquells sentiments volgudament reprimits o oblidats. És un llibre sobre la identitat, la necessitat de redescobrir qui som, la família. La necessitat de no sentir-nos sols i, sobretot, d'entendre per què hem estat rebutjats. També sobre la culpa, l'engany i els secrets compartits.
I enmig de tot això, la inesperada descoberta que algú, en algun indret, ens pot entendre perquè comparteix la mateixa soledat. Algú que podria haver canviat la nostra vida.
El silenci del far és una obra magnífica per allò que ens narra però també sobretot per com ho narra. Pels personatges, que són valents, ben definits. Per l'estructura, la combinació de dues històries principals que s'encavallen, com també ho fan el passat i el present, perquè tot és u, que reforça la trama, pel llenguatge, preciós, elegant, alhora tendre i irònic.
Per tot, el domini narratiu de Jubany ha estat una grata experiència.

Algú

Alice McDermott, Algú, Minúscula,2015

Algú és la Marie. La Marie nena, germana, filla, mare. La Marie som nosaltres, lectors, que veiem com la Marie es fa gran, com la vida s'esmuny a través dels seus ulls innocents de nena, d'adolescent davant un futur incert, de dona madura que, malgrat tot, ha aconseguit ser feliç.
Algú és una novel·la impressionant sobre la vida, les pors, les esperances, els petits instants de felicitat i la tristesa que potser arrossegarem al llarg dels nostres dies. És una gran novel·la sobre les emocions i les relacions humanes, una novel·la sobre la vida mateixa. Això sí, narrada com qui no vol la cosa, com qui no s'adona que la vida no és igual de justa per a tothom, que de vegades ens maltracta i, per això mateix, cada petit pas endavant és un triomf.
Una novel·la amb un regust trist, no exempt, però, d'ironia i de brillants tocs d'humor, narrat, diria jo, a la manera rodorediana. Excel·lent.