Gemma Ruiz, Argelagues, Proa, 2016
El primer que he de dir d'Argelagues és que em sap greu no haver-la llegit abans, de seguida, d'una tirada com ho he fet ara, just quan es va publicar el setembre passat.
El primer que he de dir d'Argelagues és que em sap greu no haver-la llegit abans, de seguida, d'una tirada com ho he fet ara, just quan es va publicar el setembre passat.
Argelagues és, sense exagerar, una joia literària que s'hauria de convertir en un clàssic modern de la literatura catalana. En una obra de referència per a la recuperació de la memòria històrica i, per això mateix, en una lectura imprescindible per als escolars del nostre país.
Amb Argelagues, podríem dir que Gemma Ruiz ha fet justícia, no només a la seva besàvia Remei, a la seva àvia i tia àvia, Nina i Rosa, sinó a totes les dones silenciades que van haver de canviar el terròs familiar per una ciutat inhòspita com Terrassa o Sabadell que només pensaven a enriquir-se, i ho van fer, a costa d'engolir en les seves fàbriques tèxtils la salut, la dignitat i la joventut de noietes de catorze anys vingudes d'aquí i de fora.
"L'Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: "sí, senyor" i "bones tardes"." Doncs això. I Amén!
Sí, la història de la Remei és la història d'unes dones sotmeses a un temps difícil, a una brutal guerra civil i una immediata postguerra encara més bèstia. Unes dones que no podien decidir ni a qui estimar, ni contradir pare, home o germà, però que si convenia sortien de casa per fer l'estraperlo i arriscaven la seva vida per no deixar morir de gana els seus.
Però si la novel·la s'ho val no només és per aquest homenatge a unes dones i a un temps, que és també nostre, sinó pel relat en si mateix. La novel·la, construïda a partir d'una successió de capítols breus, flueix sense adonar-te'n com sense adonar-se'n els passa la vida a les protagonistes de l'obra. Els personatges, tots ells, són d'una autenticitat extraordinària. Destaca l'empenta i la fortalesa d'aquelles dones: l'optimisme realista de la Remei, l'idealisme però també el sacrifici de la Rosa i la Nina, l'alegria, la generositat de la Paquita... Però també són molt ben definits els personatges masculins: Els homes bons com el Martí, el masclisme imperant del germà Josep, el contrapunt polític del Marià, el terrissaire que com tants d'altres es va veure exiliat a França, i la impudícia dels malparits amos de les fàbriques.
El retrat de tots ells és el retrat d'un temps i d'un país que es fa inesborrable gràcies sobretot a la perícia literària de l'autora i a la inestimable riquesa lèxica de l'obra. I aquesta és la gran qualitat de l'obra, que és escrita com si sentíssim la veu de la Remei, la seva oralitat, les seves paraules, els seus renecs. En definitiva, el parlar de tota una època que els més joves d'avui no han sentit ni de lluny.
Em quedo amb un petit paràgraf que resumeix a la perfecció aquell mon:
" I aquella nit, en aquella casa de la Creu Alta es plora. I després es calla. Com si el silenci curés. El callar i el ser només del treballar, sent la Rosa que diu el pare, això ens ha salvat el pèl. I ai, aquell callar i aquell ser només del treballar. Comptaran més que la paraula de déu, d'ara endavant. Seran la nova religió del poble. I qui sap si l'opi també."
I amb l'encert del títol: Argelagues. Quina gran metàfora. Quines grans dones.
Gràcies Gemma, per aquesta magnífica contribució a la nostra llengua, per salvar els mots de les nostres àvies i poder fer que arribin als més joves. Gràcies per aquestes "argelagues" que ens han permès arribar fins aquí.
El retrat de tots ells és el retrat d'un temps i d'un país que es fa inesborrable gràcies sobretot a la perícia literària de l'autora i a la inestimable riquesa lèxica de l'obra. I aquesta és la gran qualitat de l'obra, que és escrita com si sentíssim la veu de la Remei, la seva oralitat, les seves paraules, els seus renecs. En definitiva, el parlar de tota una època que els més joves d'avui no han sentit ni de lluny.
Em quedo amb un petit paràgraf que resumeix a la perfecció aquell mon:
" I aquella nit, en aquella casa de la Creu Alta es plora. I després es calla. Com si el silenci curés. El callar i el ser només del treballar, sent la Rosa que diu el pare, això ens ha salvat el pèl. I ai, aquell callar i aquell ser només del treballar. Comptaran més que la paraula de déu, d'ara endavant. Seran la nova religió del poble. I qui sap si l'opi també."
I amb l'encert del títol: Argelagues. Quina gran metàfora. Quines grans dones.
Gràcies Gemma, per aquesta magnífica contribució a la nostra llengua, per salvar els mots de les nostres àvies i poder fer que arribin als més joves. Gràcies per aquestes "argelagues" que ens han permès arribar fins aquí.
