dimecres, 5 de juliol de 2017

Argelagues


Gemma Ruiz, Argelagues, Proa, 2016

El primer que he de dir d'Argelagues és que em sap greu no haver-la llegit abans, de seguida, d'una tirada com ho he fet ara, just quan es va publicar el setembre passat.

Argelagues és, sense exagerar, una joia literària que s'hauria de convertir en un clàssic modern de la literatura catalana. En una obra de referència per a la recuperació de la memòria històrica i, per això mateix, en una lectura imprescindible per als escolars del nostre país.

Amb Argelagues, podríem dir que Gemma Ruiz ha fet justícia, no només a la seva besàvia Remei, a la seva àvia i tia àvia, Nina i Rosa, sinó a totes les dones silenciades que van haver de canviar el terròs familiar per una ciutat inhòspita com Terrassa o Sabadell que només pensaven a enriquir-se, i ho van fer,  a costa d'engolir en les seves fàbriques tèxtils la salut, la dignitat i la joventut de noietes de catorze anys vingudes d'aquí i de fora. 
"L'Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: "sí, senyor" i "bones tardes"."  Doncs això. I Amén!

Sí, la història de  la Remei és la història d'unes dones sotmeses a un temps difícil, a una brutal guerra civil i una immediata postguerra encara més bèstia. Unes dones que no podien decidir ni a qui estimar, ni contradir pare, home o germà, però que si convenia sortien de casa per fer l'estraperlo i arriscaven la seva vida per no deixar morir de gana els seus.

Però si la novel·la s'ho val no només és per aquest homenatge a unes dones i a un temps, que és també nostre, sinó pel relat en si mateix. La novel·la, construïda a partir d'una successió de capítols breus, flueix sense adonar-te'n com sense adonar-se'n els passa la vida a les protagonistes de l'obra. Els personatges, tots ells, són d'una autenticitat extraordinària. Destaca l'empenta i la fortalesa d'aquelles dones: l'optimisme realista de la Remei, l'idealisme però també el sacrifici de la Rosa i la Nina, l'alegria, la generositat de la Paquita... Però també són molt ben definits els personatges masculins: Els homes bons com el Martí, el masclisme imperant del germà Josep, el contrapunt polític del Marià, el terrissaire que com tants d'altres es va veure exiliat a França, i la impudícia dels malparits amos de les fàbriques.
El retrat de tots ells és el retrat d'un temps i d'un país que es fa inesborrable gràcies sobretot a la perícia literària de l'autora i a la inestimable riquesa lèxica de l'obra. I aquesta és la gran qualitat de l'obra, que és escrita com si sentíssim la veu de la Remei, la seva oralitat, les seves paraules, els seus renecs. En definitiva, el parlar de tota una època que els més joves d'avui no han sentit ni de lluny.

Em quedo amb un petit paràgraf  que resumeix a la perfecció aquell mon:
" I aquella nit, en aquella casa de la Creu Alta es plora. I després es calla. Com si el silenci curés. El callar i el ser només del treballar, sent la Rosa que diu el pare, això ens ha salvat el pèl. I ai, aquell callar i aquell ser només del treballar. Comptaran més que la paraula de déu, d'ara endavant. Seran la nova religió del poble. I qui sap si l'opi també."
I amb l'encert del títol: Argelagues. Quina gran metàfora. Quines grans dones.

 Gràcies Gemma, per aquesta magnífica contribució a la nostra llengua, per salvar els mots de les nostres àvies i poder fer que arribin als més joves. Gràcies per aquestes "argelagues" que ens han permès arribar fins aquí.


dimecres, 7 de juny de 2017

Aquest deu ser el lloc

Maggie O' Farrell, Aquest deu ser el lloc, L'altra editorial, 2017

Aquest deu ser el lloc. I buf, quin lloc, quina Irlanda tan remota que sents, que vius intensament mentre acompanyes els seus personatges.  Quins personatges tan reals, tan humans de tan imperfectes, i com te'ls arribes a estimar! Del Daniel a la Claudette, passant per tots els seus fills, fillastres, parelles oblidades i amors de joventut. Quines frases tan escaients, quina gran sensació quan en les tres primeres pàgines t'adones que el llibre ja t'ha atrapat, (feia molt de temps que no em passava una cosa així), quan en portes dues-centes i no pots allunyar-te'n per res i dius ai, tot aquest desgavell d'emocions, de vida que vessa per tots els costats, de personatges que apareixen i desapareixen deixant rastre en la vida dels altres no pot acabar bé. I sí, així és, quina sensació de pèrdua quan arribes al final i no pots deixar caure el llibre de les mans i l'única cosa que pots fer és tornar a començar, perquè saps que aquest és dels llibres que un cop acabats demanen un temps de dol.

Aquest deu ser el lloc, doncs,  de la bona literatura. La que transcendeix el llibre i t'acompanya més enllà d'aquest. I Maggie O'Farrell ho fa de manera excel·lent. Per la història d'amor entre dos personatges que intenten salvar-se  a si mateixos, redimir-se d'un passat que sempre els acompanya. Un passat del qual no poden fugir per molt que s'amaguin en el lloc més remot del món, perquè el nostre jo sempre ens acompanya. Aquesta és la lliçó que hauran d'aprendre els personatges si volen salvar-se a si mateixos, si volen salvar el seu amor. O potser serà l'amor que els redimirà?
O'Farrell excel·leix també en la construcció d'aquests personatges tan reals, no només dels principals, sinó de tots aquells secundaris  que amb una pinzellada, frase, paràgraf, aconsegueix caracteritzar tan bé, dotar-los d'una potent personalitat i fer-los ben vius. I d'entre aquests, els fills de la parella, l'Ari, el Niall, la Marithe... Encantadors!
I Maggie O'Farrell excel·leix també i no sé si no és un dels grans encerts del llibre, en l'estructura. Una estructura calidoscòpica en què es combinen capítols narrats per diferents personatges, alternant la història principal amb històries aparentment ben  secundàries, llocs diferents i en un temps que avança i retrocedeix,  i que va dosificant la informació que el lector necessita per entendre què passa, de vegades abans i tot que els mateixos personatges, però que sobretot i en el fons és el  que els arrodoneix i els enriqueix dotant-los de múltiples cares. No els justifica, però comprenent què han estat comprenem el que són.
Senzillament Genial.





dissabte, 28 de novembre de 2015

El silenci del far


Albert Jubany, El silenci del far, Periscopi, 2014


El silenci del far és el silenci de les emocions, d'aquells sentiments volgudament reprimits o oblidats. És un llibre sobre la identitat, la necessitat de redescobrir qui som, la família. La necessitat de no sentir-nos sols i, sobretot, d'entendre per què hem estat rebutjats. També sobre la culpa, l'engany i els secrets compartits.
I enmig de tot això, la inesperada descoberta que algú, en algun indret, ens pot entendre perquè comparteix la mateixa soledat. Algú que podria haver canviat la nostra vida.
El silenci del far és una obra magnífica per allò que ens narra però també sobretot per com ho narra. Pels personatges, que són valents, ben definits. Per l'estructura, la combinació de dues històries principals que s'encavallen, com també ho fan el passat i el present, perquè tot és u, que reforça la trama, pel llenguatge, preciós, elegant, alhora tendre i irònic.
Per tot, el domini narratiu de Jubany ha estat una grata experiència.


Algú

Alice McDermott, Algú, Minúscula,2015

Algú és la Marie. La Marie nena, germana, filla, mare. La Marie som nosaltres, lectors, que veiem com la Marie es fa gran, com la vida s'esmuny a través dels seus ulls innocents de nena, d'adolescent davant un futur incert, de dona madura que, malgrat tot, ha aconseguit ser feliç.
Algú és una novel·la impressionant sobre la vida, les pors, les esperances, els petits instants de felicitat i la tristesa que potser arrossegarem al llarg dels nostres dies. És una gran novel·la sobre les emocions i les relacions humanes, una novel·la sobre la vida mateixa. Això sí, narrada com qui no vol la cosa, com qui no s'adona que la vida no és igual de justa per a tothom, que de vegades ens maltracta i, per això mateix, cada petit pas endavant és un triomf.
Una novel·la amb un regust trist, no exempt, però, d'ironia i de brillants tocs d'humor, narrat, diria jo, a la manera rodorediana. Excel·lent.