La casa de la frontera

Rafael Vallbona, La casa de la frontera, 2017

Casa i frontera. Família i territori. Un títol que ens ho diu tot d'una novel·la que no ens decebrà gens.
Res de nou si diem que La casa de la frontera és la història d'un territori transfronterer, la Cerdanya, a partir de la mirada d'una família, els Grau, que han habitat la casa a pocs metres del pont sobre el riu Raür (aquell que separa administrativament Catalunya de França) al llarg de cinc generacions.
És aquesta mirada, doncs, que, com si fos una lupa que anem allunyant i apropant al nucli familiar, aixeca el vol i ens mostra alhora la història del país des de finals del S. XIX fins l'actualitat.
La història de la família, doncs, anirà en paral·lel a la història del segle XX i del país, però amb un matís gens insignificant: el de la mirada de la gent de frontera. I aquesta crec que és la gran aportació de la novel·la.

Quan la Roseta Caba i el Miquel Grau compren el 1882 cals Roseraires per convertir-la en cal Miquelet i renovar el bar no s'imaginaven pas els canvis familiars i socials que els esperaven amb el nou segle. Aquell bar que, amb les penúries i mancances de principis de segle, van remodelar en hostal. El rerefons de la primera guerra mundial, la dictadura de Primo de Rivera, la filla que marxa a França, els fills que marxen a Barcelona, l'alçament, les lluites entre anarquistes  i patronal a la ciutat comtal. La segona guerra. França. El retorn al poble, amb tot el que això significa d'adaptació a un territori i a una vida duríssims. El tirar endavant malgrat tot i malgrat les morts o potser per això mateix. La postguerra, les denúncies, el contraban, la frontera altre cop. Els gendarmes, la llibertat, la guàrdia civil. El límit entre viure i morir. La tenacitat d'una gent i d'un territori que són indestriables en la seva voluntat de ser i de sobreviure. I així, fins el 2010, quan la Carme es jubila i tanca la seva botiga de queviures. Els fills, en Miquel i en Josep Bort, ja han obert Esports Iris. Esquí i bicicleta d'alta gamma. El territori ja s'ha obert a la ciutat, el túnel del Cadí ha deixat pas a la modernitat. Amb tot, la petjada d'allò que van (vam) ser,  gent i territori, és inesborrable.

Heus aquí la història de no ficció que Vallbona ens explica de primera mà a partir dels records de la Carme i de  l'amistat amb els seus fills. D'aquesta manera, la història va avançant i retrocedint en el temps amb un llenguatge sobri, diria que contingut, com contingudes són les emocions dels personatges. Un història que enllaça perfectament les anècdotes familiars amb els fets històrics i socials, que en cap cas aturen la narració, sinó que més aviat l'enriqueixen i la complementen.
En definitiva, una aconseguidíssima novel·la coral sobre els vincles familiars, sobre l'arrelament al territori, sobre tot allò que anem deixant enrere i allò que ens fa ser com som.
I una lliçó d'història que llegida avui fa pensar. Esperança que Europa ens ajudaria? Front comú per aturar el feixisme?
Un fragment de la novel·la: "Però l'eufòria responia més a la voluntat de la gent que a la realitat de la situació. Era un entusiasme forçat, no hi havia altre camí que el de creure en una realitat que no era certa."